Els que sense estar presents en el judici i sense llegir-se el sumari, han decidit fer causa comuna contra l'Ajuntament i la Guàrdia Urbana, els demanaria calma i prudència en les seves manifestacions. Em refereixo a la sentència emesa per l’Audiència en el cas de l'Estació de Badalona, condemnant a set guàrdies urbans i un mosso, sota el meu parer, de manera exemplificant, errònia i passant per alt el prinicipi bàsic de responsabilitat.
De fet, tot el que he llegit últimament sobre el cas, posa de manifest un cert pre-judici a l'hora de buscar el titular -destinat a sorprendre i cactivar el lector, per atrapar-lo i fidelitzar-lo-, donant total credibilitat als demandants i silenciant la irracionalitat del seu comportament i la seva desmesurada reacció.
Tots ens hem posat en la pell de la parella, però també caldria fer el mateix i posar-nos en la pell dels agents, encara que costi; encara que no sigui políticament correcte.
Acabaven d'agredir un company a l’Ajuntment, i minuts després, interceptaren a l’Estació dos joves amb les mateixes característiques dels agressors, però en el moment de procedir a la seva identificació, tot es va torçar i, un cúmul de despropòsits i aconteixements imprevisibles, provocaren un desenllaç mai esperat, mai volgut.
Ningú ha justificat la seva actuació individual. Ningú dubte que els agents s'equivoquessin, i certament van demanar totes les disculpes imaginables. Però és incomprensible que els Magistrats, després d'estudiar totes les declaracions, proves i testimonis, els condemnessin a tots d’atemptar contra la integritat moral (tortures no greus), imposant conjuntament la mateixa pena, sense depurar les responsabilitats.
A l’estació van anar tots o casi bé tots els agents del torn, com fem normalment quan uns companys demanen ajuda. Segurament, jo mateix hauria estat condemnat a un any de pressó i vuit d’inahibilitació, si aquell dia no hagués lliurat.
El nostre és un ofici que ens col·loca, d'un moment a l’altre, davant situacions i decisions “límit”, i el mínim que demanem és que ens jutgin segons els propis actes.
O si no, ¿per què quan agredeixen un àrbitre en un camp de futbol o un policia en una manifestació; o quan uns piquets ho fan a un comerciant, mai se sent parlar de tortura, depurant-se les responsabilitats individualment? ¿per què no s'ha fet el mateix en aquest cas?
Vuit agents, sis dels quals pertanyen actualment a la Guàrida Urbana de Badalona (dos d'ells recentment ascendits a caporals) perdran el seu treball i veuran trencades les seves vides. Jugar amb el discurs fàcil de "qui la fa que la pagui", en un cas com aquest, demostra un oportunisme i una frivolitat descomunal.
Per aquest motiu, celebro que l'Ajuntament consideri la sentència “desproporcionada d’acord amb la naturalesa dels fets jutjats” i trobi que la condemna es basa en “una errònia valoració de les proves de càrrec i una incorrecta aplicació del tipus delictiu utilitzat”, i em sembla un encert que la recorrin.
Per tot això, siguem prudents i deixem la crítica visceral a un costat, per no influir en l'estat d'ànim del Suprem; la darrera oportunitat per no perdre uns excel·lents professionals, companys i millors persones.
