Frente al descrédito gratuito, perseverancia.

Debo admitir, a priori, que la realidad de Badalona, mi ciudad, no escapa ni mucho menos a la dureza con que la crisis está golpeando las economías domésticas, que se acentúa todavía más en los barrios en los que el efecto llamada de la inmigración, la falta de recursos institucionales y la dificultad de integración de algunos colectivos, condicionan los intentos por normalizar la situación, lo que produce en muchos casos la sensación de marginalidad y olvido para muchos ciudadanos.

Pero como pertenezco a ese sector de la población que, por una u otra circunstancia, le ha tocado dedicarse a la seguridad, al control y la mejora de la convivencia, no me resigno a que se pasen por alto los esfuerzos que realizan un contingente numerosísimo de personas que trabajan para mejorar la calidad de vida los más necesitados, dedicando en muchas ocasiones parte de su tiempo libre de forma altruista.

Vivo en Badalona, en el barrio de Coll i Pujol, y digo que no me resigno, porque de un tiempo a esta parte he observado con atención que en las redes sociales, sobre todo en facebook, proliferan una serie de comentaristas, cuyas entradas siguen el patrón siguiente:

- Dar publicidad a cualquier hecho delictivo que tenga lugar en Badalona, sobre todo actos violentos, resaltándolos si los autores son extranjeros (principalmente rumanos) y culpabilizando de los hechos al Ayuntamiento, a la Guardia Urbana y, por extensión, a la clase política dirigente.

- Aprovechar el comentario para cargar contra todo aquel que intente explicar que la delincuencia y el incivismo no es patrimonio de ninguna ciudad ni de ningún colectivo en concreto, insistiendo en que a Badalona ha llegado la peor de las inmigraciones, pasando por alto, por ignorancia o por interés, que más del 50% de delitos los cometen personas autóctonas.

- Preguntar, a los que discrepamos de sus posiciones, cuál es nuestro barrio de residencia en Badalona y si, por casualidad, no vivimos en las zonas donde se cometen esos delitos, o peor todavía, si somos de fuera de la ciudad, la consigna es lanzar todo tipo de descalificaciones.

- Silenciar, por pequeña que sea, cualquier noticia positiva de Badalona, sobre todo relacionada con la seguridad, cuyo contenido desvirtúe sus argumentos.

Ante este tipo de comentarios, he decidido reaccionar y como veo que algunos intentan imponer en Badalona este discurso simplista y manipulador, a ellos me dirijo para que me respondan a estas cuestiones:

- ¿Saben que la Guardia Urbana de Badalona está dedicando la mayor parte de esfuerzos humanos y materiales a la lucha contra la delincuencia y el incivismo en los barrios a los que aluden en sus comentarios?

- ¿Saben que la incorporación de 73 nuevos miembros a la Guardia Urbana está reportando un incremento de la vigilancia, las campañas, los controles y por supuesto un aumento considerable en las detenciones, como nunca antes se había producido?

- ¿Saben que en las estadísticas de esas detenciones, así como en las de las denuncias, no hay ninguna nacionalidad que sobresalga en número sobre las demás, tal y como ha ocurrido toda la vida, porque la delincuencia sigue esquemas muy diversos?

- ¿Saben que imposible que uno pueda vivir cada día en un lugar distinto para poder opinar sobre determinadas problemáticas, teniendo en cuenta además que muchos de nosotros trabajamos a diario en esos barrios, leemos todo tipos de informes, noticias y trabajos publicados y que, cuando la situación lo requiere, nos desplazamos a visitarlos?

- ¿Saben que el promedio de detenciones que la Guardia Urbana de Badalona realiza a requerimiento directo del ciudadano es altísimo, lo que demuestra que su presencia es real en la calle?

- ¿Saben que muchos de los delitos culminan en posteriores detenciones, aunque ese tipo de noticias positivas no siempre se publica?

Luego entonces, ¿a qué están jugando y a quién quieren confundir? Y si tan mal lo estamos haciendo todos, ¿cuáles son sus ideas, sus aportaciones, sus propuestas para enderezar la situación?

Con este tipo de patrón, me da la impresión que algunos se han instalado en la estrategia de la crítica, dejando a un lado las soluciones, bien porque no las tienen, bien por intereses partidistas, y lamento profundamente que, por el camino, se instrumentalicen los problemas y la necesidades de la gente, ignorando las mejoras, los cambios positivos y los esfuerzos realizados por tantos otros.

A estos últimos, frente al descrédito gratuito, las críticas y los obstáculos,  les pido que sean perseverantes en el trabajo, porque la causa bien lo merece.

BADALONA: Jo que l'he conegut i que se de primera ma que es passa la vida ajudant als demés, sense estridències ni demagògies, i ocupant el seu temps lliure en tasques solidàries, en sembla un clar exemple de badaloní compromés amb la millora de la convivència i el civisme, i per això, la seva opinió en mereix el major dels respectes.

EL PERIÓDICO, entrevista:

 Joan J. Guerrero: "NO SÓLO SANT ROC TIENE COFLICTOS DE CONVIVÈNCIA PUNTUALES.

 

Ja va sent hora que fem de pares

Una de les últimes entrades de facebook, que el convergent Ferran Falcó va fer recentment, deia textualment: “uns menors de 12 anys, que anaven a l’escola del Mar, han aprofitat un moment d’esbarjo per “signar” bancs i mobiliari de la Rambla. Els seus tutors no se n’han adonat, o ho han fet quan ja era massa tard. Hem aixecat acta de civisme”.

D’aquesta informació, el que trobo més interessant és l’allau de respostes sorgides i la coincidència en el seu contingut:

-“Molt bé, no hi a dret !!!; -Quin futur ens espera; -¡Eso! que sus padres paguen los arreglos de los bancos; -Ja ho diu la frase: eduqueu als nens i no serà necessari castigar els grans; -Para eso están las ordenanzas de civismo, para que se cumplan y se sancione a las personas incívicas; -Que trist arribar a aquests extrems. Segur que les parets de casa seva ni les toquen els desgraciats. Que pintin casa seva; -Qui ha donat els diners per comprar els rotuladors i no els ha educat (pares), ha de ser responsable i pagar els danys; -Aquests actes incívics els faria pagar amb serveis a la societat; -Jo crec que s’hauria de començar per adreçar als grans. O noooo??????; -Només parleu dels pares, però on estaven els educadors? què miraven? els cuidaven?; -I si els posem a pintar els bancs de nou o netejar les pintades?, potser així se’ls aniran les ganes per una altra vegada; -Al cole ensenyen fins on poden. A casa són massa permisius amb els fills. D´aquí 25 o 30 anys, (si sóc viu en tindré gairebé 70) això ho pagarem els vells d´aquell temps perquè els que ara guixen bancs aleshores manaran i tindran càrrecs de responsabilitat. QUE DÉU ENS AJUDI!!”…

Llegint aquests comentaris se’m fa difícil creure que els nens puguin fer segons quines coses al carrer però, pel que sembla no tots els pares fan la feina que els hi toca. Hi ha molta mandra i molta passivitat, que alguns l’emmascaren amb la falta de temps, i el que és pitjor, s’han perdut les bones referències i els lideratges  en favor dels programes televisius que fan de la morbositat el seu leitmotiv.

Per això, és necessari que, un nano en edat de creixement, sàpiga que el barri s’ha de cuidar, que és de tots, que hem de contribuir al seu manteniment i que  l’Ajuntament no és una caixa màgica de reparar i comprar mobiliari urbà. Que fer un graffiti, una signatura o una pintada qualsevol, embrutant mobiliari municipal i particular, tret dels que es fan amb el permís adient, és una gamberrada que no té res d’innocent, perquè la seva neteja comporta unes pèrdues econòmiques de diners que podrien ser destinats a les necessitats de moltíssima gent.

Ja va sent hora que fem de pares, que deixem de delegar en l’escola i que recuperem els valors més essencials, doncs mentre no expliquem clarament als nostres fills les conseqüències dels seus actes i siguem conscients que la seva educació depèn de la nostra dedicació i dels nostres consells, posar més seguretat al carrer no servirà de res.

Publicat a la revista EL TOT

Dragò, abans escriptor, ara apologista de la pederàstia.

Foto. El Mundo

EL MUNDO: El comité de Telemadrid pide el despido de Dragó por su encuentro con dos menores.

COMENTARI, per Lorenzo Merchán:

Sánchez Dragó ha traspassat el llindar de la condició humana adquirint altra condició, la infrahumana, perquè en confessar públicament el seu comportament, deixant-ho imprès en el seu llibre, admet obertament la seva condició de depredador sense escrúpols, i si bé, es refugia covardament en la prescripció del delicte, aquest personatge, no podrà evitar que la seva biografia ho recordi com pederastra confés. Fer el que va fer, explicar-ho sense remordiments, jactar-se públicament i culpabilitzar les noies, hauria de ser considerat apológia de la pederàstia i perseguit d'ofici per la fiscalia.
Aplaudeixo la decisió del comité de Telemadrid demanant el seu acomiadament. Si vol fer publicitat del seu llibre que ho faci al carrer.

 

DIARI AVUI: ¿Una bona campanya electoral us pot fer canviar el sentit del vot?

Si ens fixem en els resultats d'aquesta enquesta, els partits farien bé estalviant-se els calers que dediquen a les campanyes, perquè la gent el que demana és la presència dels polítics a peu de carrer, a partir del dia següent de les eleccions, de manera continuada i permanent, essent un fet que no el pot substituïr cap campanya. Qui no hagi fet els deures patirà les conseqüències, per molts diners que es dediquin a publicitat.

 

EL PRIMER DUATLÓ DE LA GUÀRDIA URBANA DE BADALONA, TOT UN ÈXIT DE PARTICIPACIÓ I D'ORGANITZACIÓ

La Plataforma "Badalona Som Tots" i el recolçament dels famosos amb el seu Manifiest són dos iniciatives capdals importantíssimes, ara bé, serem els veïns de la ciutat, al mes de maig del 2011, a les urnes, els que amb la nostra participació aconseguirem paralitzar les campanyes demagògiques dels partits que han denigrat la nostra ciutat buscant quatre vots.

EL PUNT: Diferents famosos s'uneixen per mostrar una altre Badalona

Fot. El Periódico

EL PERIÓDICO: Badalona cambiará los vehículos de limpieza con la nueva contrata

COMENTARIO: Más que mejorar o cambiar el servicio de limpieza, que es un dato muy positivo, lo que deberíamos cambiar y mejorar es nuestra mentalidad a la hora de ensuciar y destrozar el mobiliario y el espacio público de nuestra ciudad. Y eso va para todos nosotros, porque el incivismo no está patentado ni es exclusivo de un sólo g...rupo. Los que nos vanagloriamos de ser badaloneses de toda la vida somos los primeros que debemos dar ejemplo, y de hecho, parece ser que no lo hacemos, como demuestran los datos de las actas de incivismo, de ahí que este sea uno de esos momentos en los que convendría hacer autocrítica, aunque cueste asumirlo.

La sorprenent i inesperada decisió presa per l'Assamblea del FC Barcelona soposa tot una fita en les relacions empresarials entre juntes i accionistes, i tot un brindis a la transparència, a la solvència i la credibilitat que persegueix aquest gran club.

Hi havia altres camins, possiblement, passant de manera prèvia pel Jutjat, però la decisió presa per l'Assemblea del FC Barcelona, suposa un abans i un després, i tota una fita en les relacions entre les empreses i els accionistes, que posicionen a l'entitat barcelonista al capdavant com a empresa transparent i compromesa amb les bones pràctiques empresarials.

1.- LA VANGUARDIA: La Asambles del FC Barcelona rechaza la gestión de Laporta y aprueba las cuentas reflejadas por la "due diligencie"

2.- Bloc de Ferran Falcó: Fa riure? 

L'absentisme escolar, de la zona sud de Badalona, millora.

Estupenda manera d'aixecar-se aquest matí! Sembla ser que l'absentisme escolar està millorant a la zona sud de Badalona. Molta gent està implicada en aquesta tasca, des de fa molts anys, i de mica en mica, sense abandonar l'esperit de lluita, els programes encetats aquest últims dos anys han començat a donar resultats positius. En fa l'efecte que és de justícia que reconeixem i recolzem aquest treball, llens fàcil, per la enorme importància i les conseqüències positives que està comportant a la nostra ciutat.

Aquest article del diari EL PAÍS, posa de manifest aquesta tendència positiva:

La lenta lucha contra el hacer novillos (EL PAÍS)

ENS EM DE SUMAR TOTS.

Per tercer any consecutiu, als mesos d’octubre i novembre arriba una nova edició d’Els Colors de la Tardor als barris de La Salut i Llefià. Aquesta iniciativa prové d’entitats compromeses amb la millora de la convivència als barris amb la finalitat de que tothom, antics i nous veïns i veïnes s’apropi a compartir necessitats i interessos comuns.
El programa tindrà actes com els Contes per a Adults, la Festa Central amb fira d’entitats, mostra gastronòmica, castanyada, entre d’altres. També els ja tradicionals Fils del món, Torremena Folck, Jornada de debat, Badaground i l’Hora del Conte a la Biblioteca de Llefià.
Amb aquest seguit d’activitats es vol ajudar a reflexionar i construir un model de convivència respectuós amb l’espai individual de cadascú, però també potenciant la cohesió i la comunicació com a eina per la millor relació entre els ciutadans de Badalona.
Els colors de la tardor forma part del projecte “Teixint Cultures- Teixint Barri” del programa “Serra d’en Mena”, amb la col·laboració del Pla de Desenvolupament Comunitari de Salut i Llefià i amb el suport de l’Ajuntament de Badalona. Les entitats que hi treballen són: Amics de la Salut, AMPA.s de les escoles públiques de Llefià i Salut, Associació La Rotllana, Associació Cultural d’integració Boliviana a Catalunya, Associació Teatral Màgic Empenta, AV Joan Valera, AV La Salut Alta, AV Sant Antoni de Llefià, AV Sant Mori-Vocalia de la dona, Badalona amb Àfrica, Bateneu, Boliviamanta, Capella de Sant Joan Baptista, Casal Cívic de Llefià, Castellers de Badalona, Coneix Badalona, dones en moviment, Fundació Privada la Salut Alta, Grup Gramáticas de la Convivencia, Grup de dones Verge de la Salut, Intihuayna, Òmnium Cultural, ProXL i Street Art.
Les entitats impulsores afirmen que els principis que van fer moure a prendre aquest compromís en les edicions passades continuen vigents en aquesta tercera convocatòria. Fomentar la trobada veïnal a través de les festes populars, donar visibilitat a la diversitat cultural des del punt de vista identitari dels nostres barris, i enviar un missatge a la ciutadania entenent que aquesta diversitat és una part de la nostra riquesa. Aquestes són les línies fonamentals sense perdre de vista que la cultura catalana ha de respondre amb l’acollida respecte l’arribada de persones vingudes d’altres indrets, superant els desconeixements i les diferències.
És per tot això que s’han programat un seguit d’activitats amb la intenció de fer d’aquesta experiència un pas més en la construcció d’un model de convivència arreu de la ciutat on ningú s’hi senti un estrany. (Font: llefià@NET)

LES FRASES

Pablo Hernán (Regidor del PSC):

“Això és un pas més per fonamentar allò que ja s'està fent des de fa temps; es tracta d'apropar-se a les diferents cultures i de pacificar una zona que a vegades no és compresa, i que, moltes vegades, és assenyalada amb el dit amb males intencions”

Josep Pera (Regidor de CiU):

“És una oportunitat, sobretot per a la Salut, per dir “no som el barri que alguns expliquen que som'”. “La Salut té problemes, la Salut té conflictes, però la Salut és molt més que aquests conflictes, la Salut són els comerciants que cada dia obren la persiana, són entitats que treballen per la cohesió social, la Salut són parròquies que fan una feina de base molt important, això també es la Salut. És just que s'ensenyi tot, no només una part petita, conflictiva i sorollosa”,

L'INCREÏBLE HOME NORMAL, MONTILLA??????

M'he afanyat a guardar aquesta fotografia en el meu arxiu d'imatges perquè estic segur que, donades les crítiques negatives que estan reben els de les Joventuts Socialistes, aviat serà complicat trobar més d'aquestes imatges per enlloc, perquè les hauran retirat totes.

Deixo també un dels comentaris de la web http://www.3cat24.cat3/ , concretament el número 15, on es comenta aquesta notícia, perquè el seu contingut reflecteix el meu parer sobre aquest anunci pro-Montilla.

"Ridícul, i molt! Per altra banda, quan diuen que és un home normal es refereixen a que viu en un barri obrer, duu els fills a una escola pública, és un mileurista, té un pis de setanta metres quadrats i una dona que treballa a mitja jornada per poder dur els nens a escola? Perque em sembla que no és així. Pel que tinc entés tant el Montilla com la seva dona es guanyen molt bé la vida."

Mentiras arriesgadas

Siguiendo su estrategia, un par de “planillas” del servicio de la Guardia Urbana del mes de junio han servido al PP de Badalona como arma arrojadiza para echar por tierra el resultado de cuatro años de trabajo, cuatro años de lucha enconada para mitigar las consecuencias económicas y sociales de la crisis en los barrios más afectados por el efecto llamada de la inmigración.

Tras las últimas elecciones, un nuevo grupo político, Convergència i Unió, entró a formar parte del Gobierno, asumiendo riesgos e impulsando una inversión en Guardia Urbana que no se veía desde hacia 20 años, para mejorar los problemas de seguridad y convivencia que azotaban una parte importante de la ciudad, propiciando para ello un cambio de rumbo radical, respecto a las políticas seguidas en anteriores legislaturas.

En cumplimiento de este objetivo: un diagnóstico realista de la realidad; la mejora del trazado urbano; el  incremento de medios materiales, dotaciones y unidades específicas de la Guardia Urbana; la capacidad de liderar, consensuar y gestionar la Ordenanza de Civismo, así como la sensibilidad para reunir, sintonizar  y movilizar a casi todas las fuerzas políticas, sindicales, sociales y vecinales, han conllevado una mejora sustancial de la situación, que debemos reconocer justamente.

Nadie puede creerse que, únicamente con más policía y mejor dirección, se pueda acabar con el incivismo o los delitos. Sobre el incivismo, cabe recordar que el PP lo nombra sólo para machacar a los rumanos, pero nunca lo menciona cuando se refiere al incivismo de los hijos de los que viven aquí. En cuanto a los delitos, el contexto de crisis comporta un aumento.

De ahí que resulte preocupante que la tarjeta de presentación del PP de Badalona, para los próximos comicios municipales de 2011, se base en la promesa de disponer de la Guardia Urbana las 24 horas del día, para acabar con la inseguridad de ciertos barrios, cuestión que demuestra una gran irresponsabilidad política y supone una nueva forma de engañar al ciudadano,  al tratarse de una medida  que provocaría el desguarnecimiento del resto de la ciudad y una invitación a la confrontación ciudadana. ¿A quién pondría en los puestos estáticos? ¿No es más cierto que Badalona, ya dispone de agentes las 24 horas del día, repartidos en tres turnos?

Pero lo que me parece todavía más decepcionante y digno de toda reprobación es la actitud de algunos dirigentes del PP de Badalona, empeñados en minusvalorar el trabajo de la Guardia Urbana y los Mossos d’Esquadra, fomentando el menosprecio ciudadano y tensionando la situación desde todos los ámbitos, incluido las redes sociales.

Por todo ello, no alcanzo a comprender tanto interés por elevar la anécdota a categoría, justo en el momento en que el número de agentes de la Guardia Urbana ha aumentado con las 73 incorporaciones previstas, y por ello, como miembro de este colectivo, reto públicamente a cualquiera de esos dirigentes a que demuestre, en primer lugar, que no es cierto que entre el  60 o 70 % de los recursos materiales y económicos de esta Institución se dedican a la seguridad de barrios como Sant Roc, Artigues, Llefià y La Salut y, en segundo lugar, a que publiquen las estadísticas de las detenciones y actuaciones en las que los agentes son requeridos directamente a pie de calle por los ciudadanos. Un porcentaje altísimo y muy a tener en cuenta, y un indicador que, seguramente, les convenga silenciar.

Publicado en la revista  EL TOT

LA VANGUARDIA: La mayoría de los partidos obvia o esquiva una medida incómoda en la actual situación económica. Sólo CiU defiende el recorte del aumento de las ayudas para el 28-N acordado por el Govern

La crisis passa de las subvenciones. Per Josep Gisbert.

Felip Puig se ha declarado partidario de que, en un escenario de dificultades económicas como el actual, las subvenciones electorales, en lugar de crecer, se recorten al menos igual que el sueldo de los funcionarios, es decir, un 5 %. No hacerlo, y no sólo esto, sino optar justamente por lo contrario, es, según ha explicado en una entrevista a Europa Press, una prueba de insensibilidad de los actuales gobernantes de la Generalitat y contribuye a agudizar el divorcio y la falta de confianza existente entre la ciudadanía y la clase política.

La periodista Sara Muñoz ens mostra en aquest excel·lent article, l'altra cara de la moneda, en la qüestió dels inmigrants rumanesos, tot exposant la vivència i els desitjos d'una família d'origen rumanés completament integrada a Badalona i fent-nos reflexionar, sobre la necessitat de tractar les persones com a tal.

La contra

El dret a no ser assenyalats  

Una família gitanoromanesa que viu a Sant Roc reclama que no es prejutgi tot el col·lectiu. Ells es guanyen la vida dignament i estan plenament integrats al barri

En Juan és un romanès de 33 anys, d'ètnia gitana, que fa vuit anys va aterrar a Catalunya per mirar de guanyar-se la vida. La manca de recursos el va abocar, els primers anys, a compartir pis a la Via Júlia de Barcelona amb una trentena de compatriotes. “Vaig arribar sense recursos i aquest pis era l'únic lloc on em podia instal·lar”, recorda. A Romania, a la població de Buzau, va deixar la seva dona, la Larisa, i un fill, el Luis, que just va néixer dos dies després que ell arribés a Catalunya. No el va conèixer fins passats tres anys. A Barcelona primer i després a Badalona, el Juan sempre s'ha guanyat un sou “dignament”. Fent de paleta, de pintor, de vigilant d'obra... De tot allò que li ha anat sorgint. Als tres anys d'arribar a Catalunya, el Juan va poder reagrupar la seva família. A Badalona, fa quatre anys, va arribar al món la seva filla, la Lolita.


En Juan i la Larisa viuen amb els seus dos fills al barri de Sant Roc. Són una família “normal” que només persegueix poder donar una vida “digna” als seus dos fills. Són gitanos romanesos i, com a tals, reclamen que no s'assenyali amb el dit tot aquest col·lectiu. Que només s'apunti cap a l'incívic i cap a aquell que infringeix la llei. “Som els primers que denunciem el comportament de molts gitanos romanesos que només saben robar, però no és just que es digui que tots som iguals”, assenyalen. Ells, per exemple, són partidaris que s'expulsi del país aquell que delinqueix. “A Romania”, relaten, “si t'agafen robant vas a la presó. Espanya és un paradís per als lladres perquè els detenen i automàticament estan al carrer”.


Aquesta família ha tastat el gust del rebuig en més d'una ocasió pel simple fet de ser gitanos romanesos, però, en paral·lel, s'han anat guanyant el respecte de moltes famílies autòctones. Asseguren que a Badalona han fet molts amics i estan encantats amb el tracte rebut a l'escola Baldomer Solà, on els dos menors estudien. “Mai no falten a classe. Per a nosaltres l'educació dels nostres fills és el més important, perquè no volem que pateixin tot el que nosaltres hem patit en aquesta vida”, sostenen.

Actualment, el Juan no té feina. Malviu amb una petita ajuda, però ha de pagar un lloguer i mantenir tota la família. Malgrat que la seva situació és ara per ara complicada, al seu cap no té cabuda la idea de tornar a Romania. Allà pot aspirar com a molt a cobrar 50 euros al mes. A sobre, les pluges van destrossar la seva casa. A Buzau tenen família però per res del món no volen condemnar el Luis i la Lolita a viure enmig de la pobresa absoluta. Ells han fet un esforç per integrar-se a Badalona i és el mateix que reclamen a la resta de persones amb origen similar. “Que ho facin, si us plau, ni que només sigui perquè la resta deixem de sentir-nos rebutjats per tenir el passaport que tenim”.

El tripartit està arrasant-ho tot. Ja n'hi ha prou!

Artur Mas: "Si el tripartit ha d'emetre obligacions és perquè la Generalitat l'han deixat pelada i escurada"

Un debat molt interessant perquè els pares, molt sovint, ignoren totalment el que fan els fills, o pitjor encara, fan la vista grossa, i després ens lamentem de les conseqüències.

Visibilitzar l'acció de CiU al Govern de Badalona, Un assumpte pendent i molt necessari.

Reprodueixo l'últim post de Ferran Falcó al seu bloc. Feia temps que molts esperàvem un pronunciament d'aquest calat pel perill que suposava que l'acció política dins del Govern de Badalona, del líder convergent i del seu equip de CiU,  quedés diluïda, sense el reconeixement merescut. 

El contingut d'aquest article és una mostra de la seva talla política i del seu afany per sumar voluntats i complicitats, i ens mostra el tarannar d'un polític obert, solvent, predisposat i amb capacitat de mobilitzar i de generar confiança

L'article:

"Per què?

Ahir vaig tenir una alliçonadora xerrada -gairebé de tres hores- amb una persona que em qüestionava el per què de la meva (nostra, en termes de CiU) acció política.

Em va agradar poder explicar, perquè a vegades un dóna per suposat allò que no es coneix per la majoria, les raons per les quals vàrem fer govern ara fa tres anys i mig, i en quines condicions el vàrem pactar.

Va ser un exercici útil també per a mi, perquè en aquest lloc i en aquesta responsabiltat, i havent de passar comptes a les urnes en pocs mesos, és bo que ens recordem per què hem fet el que hem fet, i què volem fer en el futur.

Vaig tenir al davant, cal dir-ho, algú preparat, informat i intel·liegent. Al mateix temps, però, algú profundament anti-socialista, i políticament situat a la frontera que fluctúa entre el vot a CiU i el vot al Partit Popular.

Per tant, ho tenia difícil. No el volia convèncer de res. Però tenia difícil aconseguir que acceptés algunes de les nostres raons. Ja se sap que quan algú vol veure algú caure pel barranc, i això no es produeix, de poc valen explicacions raonades al desig frustrat.

Els socialistes no són a l'oposició perquè els ciutadans no ho varen voler. No hi havia cap suma alternativa possible per descavalcar-los, i per tant, si algú retreu a CiU que no fes el canvi que proposava, ha d'entendre que la majoria de la gent no va accedir a fer-lo possible. Ni sumàvem amb el PP, ni sumàvem amb IC o ERC.

Dit això, els socialistes varen fer govern amb nosaltres en una posició de més debilitat i amb un programa de govern que per a nosaltres justificava la nostra opció.

"Ferran, els haguéssiu hagut de deixar caure". Això em va respondre el meu interlocutor. Jo li vaig respondre que la ciutat no podia permetre's perdre més anys, i que jo no era a la política per especular, mirar-me els toros des de la barrera, o instal·lar-me còmodament en posicions estètiques. "Jo sóc a la política per fer coses", li vaig contestar.

I teníem coses a fer, i les hem fet. Desmuntar un pla urbanístic a Dalt la Vila, respondre a un compromís adquirit amb veïns del carrer de Sant Bru respecte l'obertura del carrer Méndez Núñez, incrementar i mirar de resoldre el desori nocturn a Canyadó, posar jocs infantils a més places de la ciutat, especialment a la façana marítima, refer alguns carrers molt malmesos i centrals d'alguns barris, refer la Rambla, tirar endavant un projecte per a la Clínica del Carme, posar en l'agenda política la qüestió del civisme a la ciutat, millorar el servei al gran parc de Badalona que és la platja, invertir a Ca l'Arnús, augmentar la Guàrdia Urbana, fer més aparcaments per al comerç de proximitat i desencallar la qüestió de la Plaça Pompeu Fabra, entomar la remodelació de la Plaça Vella, i tantes altres coses que havien estat objecte de la nostra acció d'oposició i que podíem ajudar a canviar, només, si estàvem dins un nou govern, millor, més decidit, cohesionat i orientat a canviar el rumb adormit i desorientat a on estàvem instal·lats.

La llista és més llarga, és clar, però hi ha en el fons, dues certeses: no fem política per veure com tot es fa malbé, i hem actuat a fons per garantir que es fessin coses que representessin un canvi positiu per Badalona. La nova direcció del Port de Badalona, la determinació d'acabar amb el peatge, de resoldre contenciosos jurídics que ofegaven el seu desenvolupament -com el dels ponts de Sant Lluc o del carrer Indústria-, la nova rambla del Gorg....podria seguir.

També, tancar carpetes obertes i expectatives frustrants. Donar-li un futur a l'escorxador, o a la CACI.

Hi ha coses que volíem fer i no hem fet. I coses que potser no han sortit rodones, però podem exhibir que el canvi possible i positiu l'hem mirat de fer, participant decisivament en un govern poc procliu a l'estètica i els focs d'artifici, i més orientat a l'acció concreta. Se m'acut, ara mateix, d'anomenar el nou contracte de neteja, que en pocs mesos els ciutadans trobaran al carrer en forma de nous contenidors i més servei.

No sembla que aquesta voluntat de fer, de ser-hi, d'empènyer per a millorar la ciutat, sigui suficient per aquells qui creuen que calia continuar desgastant els socialistes. No és la meva feina desgastar ningú. Ni és la meva vocació destruir l'adversari. Nosaltres podem entendre'ns amb tothom, si és per a fer. La venjança o el retrovisor, els dogmes i els blancs o els negres, no són conceptes del meu diccionari polític.

"S'ho apuntaran tot ells". Em deia....i potser té raó, encara que mirarem que l'acció de govern vagi repartida i que la gent percebi, que em sembla que ho fa, que amb CiU al govern, s'han fet més coses i s'han fet millor.

I finalment, el futur. "Amb qui pactareu? Per què no amb el PP?"

"Jo puc, el meu equip podem, fer-ho millor que el PP o que el PSC, no em demanis que jugui a segona fila, si la meva aspiració és i ha de ser competir per guanyar." No fujo d'estudi, però tinc molt clar que ningú no ens ha de votar en funció de saber a qui donarem l'alcaldia, sinó perquè cregui que nosaltres som l'opció per la majoria".

Sindicalismo "basura" , Éste NO el sindicalismo que nos merecemos.

Clica:  http://www.intereconomia.com/video/informativos/imagenes-exclusivas-grabadas-dentro-los-piquetes-primera-parte

Clica: http://www.intereconomia.com/video/informativos/imagenes-exclusivas-grabadas-dentro-los-piquetes-segunda-parte

El Magistrado José Ramón Chaves García, en su blog http://contencioso.es/, reproduce un artículo con el que coincido plenamente y que nos debe reflexionar sobre la urgente necesidad de legislar en materia de derecho de huelga.

Piquetes informativos fuera de la ley

Ante la inminente huelga general, por razones de oportunidad, reproduciré el artículo que me publicó hace unos días el Diario La Nueva España, que completaré con una recientísima sentencia que pone en su sitio a los piquetes informativos que se extralimitan de su papel puramente orientativo.

1.  Pues bien, una sencilla encuesta a varios amigos sobre su postura el día de la inminente huelga del 29-S, me ha demostrado una extraña unanimidad al confesarme que, en este contexto de crisis económica galopante, ni comparten la utilidad de la huelga ni pueden permitírsela pero la harán si advierten piquetes amenazadores ya que “no tengo ganas de que me rompan el escaparate” ni que “me pinten la fachada”, “me insulten” o tropelía análoga.

Tengo buenos amigos sindicalistas desde hace años, y creo que los sindicatos son un instrumento imprescindible para garantizar los derechos sociales, por lo que están en su legítimo derecho a promover la huelga y exponerse al éxito o al gatillazo, pero lo que me parece indignante es que en la España del siglo XXI todavía operen los denominados eufemísticamente “piquetes informativos”.

2. Así, en el caso de la próxima huelga general, maldita la necesidad de que se informe con “escuadrones de la persuasión” a los trabajadores que tienen su negocio abierto o que cumplen su labor para evitar otro recorte del pan de sus hijos. ¿Acaso hay alguien que por la tormenta informativa de los medios ignore la fecha y motivo de la huelga?. ¿ No son mayorcitos para trabajar y como tales, para decidir con criterio, sin necesidad de información “a domicilio”?

Se dirá que tales piquetes no son agresivos, y que se limitan a explicar cortésmente las causas e implicaciones de la huelga, pero esas aclaraciones recuerdan el fenómeno inverso reflejado en la clásica película “La ley del silencio” (Elia Kazan, 1954) cuando un “piquete informativo” de la patronal sugería con nudillos de hierro a los trabajadores de la estiba portuaria que cejasen en su postura de huelga.

Quizás los piquetes informativos formados por huelguistas tenían sentido a principios de siglo en aquéllos países que reconocían tímidamente el derecho de huelga, ante la insultante situación de  desempleados dispuestos a sustituir en su labor a los sacrificados huelguistas, pero hoy día la legislación española prohíbe expresamente tal suplantación con lo que ya no tienen justificación.

Es cierto que el derecho de huelga, como el de reunión (en su vertiente de manifestación pública, pacíficamente o con algarada) son derechos de la máxima relevancia constitucional y constituyen una conquista irrenunciable del Estado de Derecho. Ahora bien, hasta los derechos fundamentales están sometidos al límite infranqueable del abuso de derecho. Y aunque  el Código Penal anuda consecuencias a los supuestos de violencia intimidatoria con ocasión del ejercicio de la huelga, resulta prácticamente inédita la condena por tales conceptos. Diríase que se tolera la situación como un mal menor y únicamente se toman medidas cuando la actuación de los piquetes pasa de castaño oscuro y afecta a los servicios mínimos gubernativamente aprobados.

Una huelga general es muy respetable, y puede acompañarse de manifestaciones de apoyo pero donde se pasa la línea roja es cuando se habla con naturalidad de la planificación con estrategia militar de la actuación de los piquetes informativos.

3.   Por otra parte, si el día de los comicios electorales está prohibido todo acto de publicidad o proselitismo ideológico para influir en el voto, ¿por qué no prohibir legalmente que el día de la huelga convocada, se formen esas comisiones o grupos de intimidación?. Y si se autoriza esa figura, que lo sea en términos civilizados, similares a EEUU donde está férreamente proscrita la amenaza o el griterío, y donde los piquetes se limitan a dar vueltas en círculo en las proximidades de la empresa con carteles reivindicativos. O como en Alemania, donde las ofensas a los trabajadores por los Comités informativos (“Streikposten”) pueden acarrear suculentas indemnizaciones para la víctima, e incluso a cargo del sindicato que los amparó.

4. Quizás sea hora de recordar que el derecho de huelga sigue sin haberse regulado por Ley Orgánica, limitándose su régimen al Real Decreto Ley 7/1977, de 4 de Marzo (¡33 años de democracia sin huelga regulada como la Constitución manda!). Y no parece que en esta cuestión, como en tantas otras, los partidos mayoritarios, estén deseosos de alcanzar un consenso.

5.  Procede en este punto dar cuenta de la reciente Sentencia de la Sala de lo Social del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña de 21 de Abril de 2010 (rec.7381/2008) que confirma el despido de un trabajador por haber actuado al frente de un piquete informativo y haber coaccionado a otros trabajadores que no secundaban la huelga así como impidiendo que se  cumpliesen los servicios mínimos en el ámbito del transporte.

Dicha Sentencia arranca exponiendo los hechos declarados probados, según los cuales

“ se desprende que el actor participó de forma activa en un piquete que retenía e impedía la salida de los autobuses que querían prestar los servicios de forma voluntaria e incluso los asignados a servicios mínimos. Esta resistencia a dejar salir los vehículos llegaba al extremo de proferir insultos mediante un megáfono situándose el recurrente delante de los autobuses y siendo necesaria la intervención de la policía para facilitar la salida de los citados autobuses”

La sentencia descarta que las imágenes filmadas por cámaras de la empresa del trabajador despedido, como prueba de su actuación, lesionasen el derecho a la intimidad por no haber consentido en que fuese filmado:

“Por tanto, respecto a la posible vulneración de derechos fundamentales del trabajador por no haberse recabado su autorización para obtener la grabación de las imágenes, tal pretensión no puede ser atendida, pues la preexistencia de incidentes el día anterior, como declararon los testigos de la empresa, y la necesidad de poder ejercitar por el empresario de forma adecuada su poder de dirección, legitiman la actuación empresarial, sin que pueda apreciarse la vulneración del derecho a la intimidad alegado, y sin que tampoco se coharte el derecho de huelga. Las imágenes se captan en un espacio abierto, accesible visualmente desde la vía pública, y el trabajador realiza su comportamiento, siendo consciente de la existencia de grabación, pues en las imágenes incluso pueden verse equipos audiovisuales, presumiblemente de la prensa, que efectúan grabaciones tácitamente aceptadas por el trabajador.

En el presente caso nos encontramos ante un piquete de trabajadores numeroso en el marco de un conflicto como es una huelga. Y es natural que ante los posibles disturbios de todo tipo que se originan en una situación de esta naturaleza, como sucedió en anteriores ocasiones, la empresa decidiese establecer mecanismos de vigilancia y control. Desde esta perspectiva resulta claro que la medida es idónea al fin perseguido, sin que sea posible encontrar otro tipo de mecanismo de control más moderado ante la especificidad de la situación, el número de trabajadores, su movimiento constante, y la diversidad de conductas susceptibles de ser controladas. Y finalmente, en relación con la proporcionalidad en sentido estricto, las imágenes no pueden ser consideradas especialmente invasivas de los derechos fundamentales denunciados, en la medida que son tomadas en el mismo límite de la vía pública y precisamente en unas circunstancias en que los mismos trabajadores persiguen con sus actos una notoriedad mediática para conseguir el mayor eco posible, lo que permite aplicar un juicio de proporcionalidad entre el fin pretendido por la grabación de una huelga que debe desarrollarse por los cauces legales, y la posible restricción del derecho de los trabajadores a no ser filmados en contra de su voluntad, debiendo darse validez a dichas filmaciones en aplicación de la doctrina sentada por laSTS de 5 de diciembre de 2003, con cita a las STC 98/2000 de 10 de abrily 186/2000 de 10 de julio.”

Finalmente, y aquí viene una doctrina impecable, la sentencia encuadra la finalidad de los piquetes y sus límites:

“ Con independencia de que la finalidad buscada por el piquete del que formaba parte el actor, fuera la de informar o convencer al conductor sobre las bondades de la huelga, y lo legítimo de sus pretensiones, e incluso sobre los servicios mínimos existente, lo cierto es que para ello se excedió de las obligaciones que corresponden al comité de huelga, conforme a lo dispuesto en el Real Decreto Ley 17/1977 de 4 de marzo, sobre Relaciones de Trabajo, que regula el derecho de huelga, realizando comportamientos susceptibles de sanción. No puede entenderse legítimo que el ejercicio del derecho de información que forma parte del contenido del derecho de huelga, pueda ejercerse de forma indiscriminada y en colisión con las normas que garantizan el adecuado desarrollo de la huelga. Elartículo 6.6de la citada norma, establece que los trabajadores en huelga podrán efectuar publicidad de la misma, en forma pacífica, y llevar a efecto recogida de fondos sin coacción alguna. La forma de ejercer tal publicidad no puede entrar en colisión con el propio derecho al trabajo del resto de trabajadores del sector afectado por la huelga, ni con el normal desarrollo de las funciones de la empresa que no tenga que ver con la cesación en la prestación de sus servicios por parte de los trabajadores. En este sentido, la norma reconoce expresamente el derecho al trabajo de quien no decida participar en la huelga, al establecer el artículo 6.4 que se respetará la libertad de trabajo de aquellos trabajadores que no quisieran sumarse a la huelga. Igualmente limita el contenido del derecho al cese efecto de la actividad, y en este sentido es claro el artículo 7.1, al establecer que el ejercicio del derecho de huelga, habrá de realizarse, precisamente, mediante la cesación de la prestación de servicios por los trabajadores afectados y sin ocupación por los mismos del centro de trabajo o de cualquiera de sus dependencias.

Los límites anteriormente citados hacen que devenga contraria a la norma, la actitud del trabajador, actuando colectivamente con otros trabajadores en huelga, obstaculizando el normal desarrollo de la actividad de transporte, reteniendo, aun con la finalidad de informar, un autobús que se disponía a iniciar su marcha. Y si bien la recurrente justifica su actuación en la necesidad de informar a los trabajadores de cuál era el servicio mínimo que cada uno debía cumplir a la vista de la falta de información en este sentido de la empresa, ello no puede entenderse ajustado a la realidad ni necesario, a la vista del sistema de información facilitado por la empresa, cuya existencia quedó probada mediante las oportunas pruebas testificales.”