(Lorenzo Merchán González)
REVISTA EL TOT, 19-03-09
Un dia em vaig pujar al carro de la política activa per a defensar la catalanitat a dins Espanya i encara hi ha qui no entén aquesta posició. Ja fa mesos que vaig postergar la militància per a dedicar-me a pensar només en Badalona, i des de llavors el llast de les meves conviccions ha pesat com una llosa.
Immers en aquest procés de degradació de la política, per la lluita fratricida entre nacionalismes, venia notant últimament que cada vegada em costava més pensar amb claredat, tenia remordiments de consciència i veia molt distorsionada la realitat. També havia notat que, en molts ambients, la gent em mirava diferent, com si la meva presència causés desconfiança, la qual cosa em deixava descol·locat, sense capacitat de resposta.
Normalment aquest quadre mental em venia succeint quan coincidia amb un tipus de persones, als que anomeno identitòpates, mancants de sensibilitat vers la diferència, obsessius de la identitat i bel·ligerants cap a altres tipus d'enteniment.
Seguint la prescripció d’un bon amic i polític, porto temps intentant catalanitzar les meves expressions, però em sembla que aquesta mesura no serà del tot suficient, perquè continuo patint un inconvenient congènit, doncs segueixo pensant en castellà, l’ idioma de la mare que em va parir, i el practico sense dissimular, la qual cosa em satisfà.
Dels meus orígens puc dir que vaig néixer a la Vall d’Hebron, he crescut a Badalona i estic casat amb una catalanoparlant de nivell C amb la que tinc dos fills educats sobretot en català.
Tot aniria a les mil meravelles si no fos perquè, segons aquests identitòpates, l'error de la meva vida ha sigut perseverar en la pràctica de la castellanoparlantmania, mostra de la meva simptomatologia.
La qüestió de la procedència - els meus pares nascuts a Extremadura em van portar al món a Catalunya - em serveix per preguntar si a les persones se'ls ha de mirar pels seus trets identitaris o per la seva trajectòria, encerts o equivocacions?
Potser el que em passa és que experimento una nova patologia, la identitaritis, malaltia que sovint acompanya la meva solitud política, però, el que està clar és que som molts els desafectats que busquem l'abric dels dirigents que creuen en les persones i no en les identitats, i que aposten per la suma de voluntats i rebutgen l'exclusió.
Badalona, Catalunya i Espanya, sense el concurs de tots el nostre futur no val res, i en aquest sentit cada dia anem a pitjor (encara que algú se n'aprofiti), i no ens adonem que mentre discutim el sexe de l’ idioma i alguns es dediquin a confrontar identitats, el ciutadans retrocedim en drets i serveis.
